Dia 8 d’Octubre de 2019.                

“LAS MISIONES PEDAGÓGICAS”

La sessió de hui es pot dividir en dues parts. 

Per una banda, s’ha dut a terme la projecció d’un documental sobre la democratització de la cultura. A partir del qual s’ha reflexionat i s’han dut a debat diverses qüestions entorn les mesures educatives que es van prendre durant la Segona República.

Per altra banda, en l’última part de la sessió s’ha continuat treballant amb el teatre de l’oprimit. Els grups que quedaven per representar la seua història l’han representada i s’ha continuat amb la mateixa dinàmica. Per què és una situació d’opressió? Què podem fer per a transformar aquesta situació? Aquestes són les dues preguntes entorn les quals ha girat el debat grupal.

Prestant atenció al documental analitza, “Las misiones padagogicas”, es pot dir que Espanya és un país que va estar interessat en apostar per l’educació per a tots i totes des de fa temps enrere, durant la Segona República ja es va dur a terme una política educativa amb l’objectiu de dur l’escola als pobles i les aldees de la perifèria. En definitiva, alfabetitzar el món rural. S’apostava per una pedagogia participativa mitjançant, per exemple, actuacions de teatre, dotació de llibres, exposició de quadres del Museu del Prat.

Encara que en el període de la dictadura tots aquestes esforços van quedar obsolets i Espanya es va tornar a posar a la cua d’Europa, les missions pedagògiques van significar un gran abans en matèria de democratització de la cultura.

En conclusió, el terme cultura i globalització van de la mà. Això significa en molts sentits que la llengua no es pot entendre sols com un element de comunicació,  sinò que és també una manera de relacionar-se, maneres diferents d’entendre el món. No s’ha de caure en l’error de renunciar a la pròpia llengua i, en aquest sentit, la democratització de la cultura i les missions pedagògiques de la segona república van ser decisives.

Entrada complementària

"En una tierra salvaje - In a savage land"

Com hem vist al llarg d’aquest tema, el terme “cultura” presenta dues concepcions sociohistòriques. 

El concepte humanista, jeràrquic i piramidal i el concepte antropològic. D’aquesta manera, l’antropologia defensa la cultura com un conjunt de pautes i de regles que orienten les nostres accions socials i van evolucionant al mateix temps que ho fa la societat. Parlem de les pràctiques, de les relacions socials i les concepcions d’allò que fem, és a dir,  la manera d’entendre el món. A més, la cultura és convencional, és a dir, no és natural, està construïda socialment.

En la pel•lícula podem veure el concepte de cultura representat des de les dues besants. Per una banda, les i els antropòlegs estudien l’entorn i la societat dels natius de l’illa d’una manera horitzontal. Conviuen, participen i respecten les normes socials, ja que tenen present que cada cultura conté els seus propis valors i la seua pròpia història.

Per altra banda, apareixen personatges que reflecteixen la posició de cultura humanista i tenen un paper destacat com a instrument de dominació. Conceben com a cultura avançada la seua pròpia, és a dir, la cultura occidental i com a cultura endarrerida la dels natius de les Illes de Trobiand (Nova Guinea). Un exemple clar és quan el comerciant de perles es refereix als natius i les natives com a “salvatges”.

Es parla així d’una cultura com a un sistema integrat de símbols, idees i creences que fabriquen significats i al mateix temps van canviant a mesura que va evolucionant una societat. Tal com es mostra a la pel•lícula, no existeix una sola cultura, sinó que cada grup concret pertany a una diferent.

En aquesta projecció podem veure tant algunes característiques de la cultura occidental com els trets que caracteritzen a la cultura de l’illa. La forma de vestir, les pràctiques sexuals, les creences, la concepció de la vida i la mort, la venjança, etc. són diferents d’una cultura a una altra. Per exemple: a aquest poblat de Nova Guinea tant les dones com els homes no utilitzen la mateixa vestimenta que els antropòlegs i els que no són natius d’allí. Pel que fa a la mort d’una persona, podem veure com a l’illa es du a terme un ritual que és totalment diferent del soterrament cristià que intenta imposar el missioner. La manera de portar el dol també varia molt d’una cultura a una altra. És ben sabut que alguns països occidentals la manera de dur el dol en eixa època era vestir-se de negre mentre que les dones d’aquest poblat permaneixen tancades en una gàbia.

A més, una escena que crida molt l’atenció, són les pràctiques sexuals on la figura femenina exerceix un major control sobre el baró, l’antropòleg ho considera irrellevant perquè en la seua cultura l’acte sexual s’executa de diferent manera. 

Per últim, dins d’aquest terme es considera de rellevància destacar dos conceptes importants com són l’enculturació i l’aculturació. 

Per una banda l’enculturació fa referència al procés d’aprenentatge d’una cultura. És a dir, el “procés que s’inicia en la infantesa d’una manera inconscient amb l’aprenentatge de les conductes més elementals i, en l’adult, comporta l’acceptació o el rebuig, conscients, de noves formes culturals segons si s’adiuen o no amb els models adquirits en la infantesa. Pot ser considerada una versió antropològica del concepte de socialització”(«enculturació | enciclopèdia.cat», s. f.).