Territoris Exclosos i Animació Sociocultural

 Entrada complementària 

Quan parlem d’exclusió ens referim a un concepte multidimensional, que no depèn únicament d’un fet, sinó d’un conjunt de situacions.

Traslladant aquest concepte a l’àmbit territorial, el podem relacionar directament amb els efectes del capitalisme, el mercat i la economia. Com bé sabem, els territoris exclosos es caracteritzen per la carència de recursos econòmics, socials, culturals, institucionals i/o polítics conseqüència del sistema de producció capitalista.  Per això, la distribució del risc d'exclusió  dependentment  del territori està vinculada  a la integració de mercats i sistemes de producció.

Aquests territoris compten amb una funcionalitat bàsica i mínima. Permeten la subsistència  i la existència de serveis. A més, no compten amb una alta connectivitat ni accessibilitat,  fet que complica la inversió  privada i l'establiment d'infraestructures que permeten el desenvolupament.

Per a dura terme un bon treball social en aquests territoris, és imprescindible que la població actue com a subjecte del canvi i no com a objecte. Aconseguir que aquestes persones tinguen la motivació necessària per a produir transformació real que afecta tant al territori com a ells mateixos. I en aquest punt és on entra l’animació sociocultural.

Com bé hem vist al llarg del quatrimestre, l’animació cultural busca la motivació de la població per a dur a terme transformacions del seu entorn i millores en la seua vida diària. Per açò, dissenyar algun projecte en el qual els participants visqueren en un territori d’aquestes característiques seria molt beneficiós tant per a ells com per a la comunitat. Encara què no seria suficient sense la intervenció de l’Estat i la coordinació de les diferents institucions que l’envolten.

Jornada Internacional de Cinema i No Violència.

Entrada complementària

El dijous 7 de novembre de 2019 es realitzà la Primera Edició de la  Jornada Internacional Cinema i no violència en la Sala d'actes de la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de València, un tema que està vinculat amb el desenvolupament de les polítiques socials en el nostre territori i amb les dinàmiques que es poden utilitzar per a treballar amb col·lectius amb risc des del Treball Social.

En primer lloc, el cinema actua com a eina de transformació social mitjançant el qual es pretén generar entorns col·lectius de suport i escenaris on la denúncia siga un dels protagonistes. Com hem vist al llarg de l’assignatura d’animació sociocultural, el cinema pot ser una ferramenta útil per al treballador i treballadora social en les dinàmiques d’animació no sols com a camí per a la transformació de realitats complexes sinó com a rerefons cultural. És una manera de treballar apropant la cultura a el col·lectiu destinatari.

També cal assenyalar que els mitjans de comunicació, les xarxes socials i nombroses xarxes de suport socials, influeixen en el procés de socialització dels menors. És per aquesta raó que resulta imprescindible que l'entorn més pròxim a aquests subjectes, com és el cas de la  família, els eduque amb valors d'igualtat, respecte i equitat.

Des del Treball Social s'intenta atendre les realitats complexes on es situen els col·lectius més desfavorits i amb més reg d'exclusió social, perquè aquesta disciplina  és necessària per a treballar sobre aquest tipus de problemàtiques, especialment, en els col·lectius més vulnerables.

Últims dies de classe.

Durant aquestes sessions s’ha anat realitzant progressivament els diferents punts del projecte. A més a més, aquests han anat sent supervisats pel professor i s’ha modificat allò que es podria millorar. També hem acordat el títol y la forma de difusió.

Per a concloure podem assenyalar que el nostre projecte es tracta d’una proposta d’animació sociocultural enfocada al col·lectiu de joves entre 12 y 18 anys dels municipis de Gavarda, Antella i Sumacàrcer de la província de València. La finalitat es afavorir la relació entre les persones joves dels tres pobles, ja que en aquestes àrees rurals no existeix cap tipus de recurs municipal ni mancomunitat per a l’encontre dels i les joves que resideixen en aquesta àrea. La idea radica en, a partir d’aquest espai, organitzar diverses activitats durant els caps de setmana on els propis destinataris participen activament i a més de divertir-se proposen idees per a millorar aquest recurs. Cal destacar que aquest projecte es tracta d’un projecte experimental de dos mesos per a comprovar la viabilitat de elaborar el mateix projecte anualment en un futur.

Dia 29 de Novembre i 3 de Desembre.

Per una banda, durant aquesta setmana les classes d’animació sociocultural s’han utilitzat per a començar amb el projecte final de l’assignatura. En el nostre grup s’ha decidit que anem a realitzar un projecte dirigit al col·lectiu de joves de tres municipis rurals de Valencia. D’aquesta manera, durant les sessions hem elaborat els primers punts del projecte, com la descripció, els objectius i els destinataris. Hem compartit amb el professor aquesta informació per a comprovar que s’està redactant com cal i ens hem marcat fins on hem d’aplegar en la pròxima sessió.

Per altra banda, hem plantejat l'opció de realitzar un vídeo per a l’assignatura enlloc de realitzar l’examen final. Hem revisats els continguts i allò que s’exigeix en la presentació d’aquest i hem decidit que sí que ens compensa realitzar-lo. Així, durant la pròxima sessió també compartirem la informació que ens hem preparat de manera individual a casa per a la realització del vídeo final.

TEATRE DE L’OPRIMIT I IGUALTAT DE GÈNERE.

Entrada complementària

En aquesta obra de teatre, a més de la professionalitat dels actors i la posada en escena meravellosa ,ens enmarquem en un rerefons històric de 1808 aproximadament, quan Fernando és rei d’Espanya i l’acció té lloc a Granada (Andalucia).

En aquest context i fent un anàlisi més enllà del diàleg de l’obra i els fets que van succeïnt, atenent al que té a veure amb la igualtat de gènere i no discriminació cap a la dona. Vegem que és una època en que la dona es considera un ser inferior a l’home, la funció de la qual és estar a casa. En aquest cas Mariana, la protagonista, es passava el dia a casa bordant amb la seua mare, els dos fills menuts i la interna que s’encarregava de la cuina i ajudar a la noble en les funcions de la casa.

Una frase pròpia d’un personatge masculí, Pedrosa, que revela el menyspreu a la dona és quan agafant-la del coll després d’haver intentat abusar d’ella li diu: “No podrás librarte de la pena a muerte si no estás conmigo, mujer tenias que ser!”

A més, hi ha una clara representació del que és l’amor romàntic. Mariana és capaç de deixar-ho tot pel seu amant ja que està enamorada i accepta morir per ell, és a dir, ella borda la bandera dels liberals no perquè volga ser lliure o la seua ideologia siga eixa sinó que ho fa per amor a Pedro de Sotomayor, el qual li fa creure que està enamorat d’ella però en realitat sols vol la llibertat del poble i finalment falta a la seua paraula i la deixa morir sola.

Apareix una vegada més la figura de que la dona no és res sense el seu home ni sense el amor per això preferís la mort i renunciar als seua fills antes que estar sola. En contraposició, tots els personatges masculins que apareixen en l’obra tenen una figura d’homes forts, de lluitadors que saben oprimir a la dona i aconseguir que aquesta li obeïsca i si no és així ho fan per la força.

Ja no sols hi ha una injustícia social per l’abús de poder i l’autoritarisme dels governants que oprimeix al poble sinó que hi ha una injustícia i desigualtat contra la dona enfront del home. Aquesta representació teatral fa un crit de protesta contra aquesta societat que encara en el segle XXI continua sent masclista, imposant el amor romàntic com a salvació de totes les dones, víctimes d’aquesta opressió del sistema patriarcal.

Dia 26 de Novembre de 2019

La classe de hui ha girat entorn al projecte.

Però, què es un projecte? Existeixen diferents definicions:

• “L’acció d’organitzar i estructurar en un període de temps determinat i en una àrea, sector o àmbit definit, un conjunt d’actuacions i activitats mitjançant unes tècniques i mètodes coneguts, tot utilitzant una sèrie de recursos específics, tant humans com financers, tècnics i materials per tal d’aconseguir uns objectius concrets.”

                    Mille, J.M. Manual bàsic per a l’elaboració de projectes. Útils Pràctics. Ajuntament de                              Barcelona

• “El projecte és un pla de treball amb caràcter de proposta que concreta els elements necessaris per aconseguir uns objectius desitjables”

                    Pérez Serrano, G. (1993) Elaboración de Projectes Sociales. Casos prácticos.  Narcea

• “Ordenació d’un conjunt d’activitats que, tot combinant recursos humans, materials, financers i tècnics, es realitzen amb el propòsit d’aconseguir un determinat objectiu o resultat.”

                   Ander-Egg, E.; Aguilar, Mª J. (1997) Cómo elaborar un projecte. Instituto de Ciencias Sociales Aplicadas.

• “Parlarem de projecte per tal de referir-nos a allò que sobre el paper preveu allò que s’ha d’aconseguir actuant sobre una realitat concreta i com ha d’aconseguir se.”

                   Deltoro, E. (1991) Cómo hacer projectes de animación para trabajar con niños i jóvenes. Trajecte Associats

Partint d’aquestes definicions, resumim un projecte en quatre ítems:

• Una acció sobre un determinat context o territori.

•  Amb un nivell de concreció.

• Amb una durada determinada.

• Amb uns valors ètic, educatius, filosòfics que el sustenten.

I arribàrem als models de projecte. Existeix una gran varietat d’esquemes per a basar-se a l’hora de fer un projecte. Per eixe motiu, cal adaptar el model en relació al contingut i la naturalesa del projecte.

Ens hem de centrar en la comunicació. És imprescindible que els plans tinguen la capacitat de arribar al públic, de comunicar de manera clara els seus objectius. Per a dur açò a terme, no és necessari que el format siga en paper, també es pot utilitzar suport visual o altres...

En conclusió, per a dur a terme un projecte cal tindre en compte molts factors. Entre ells, la comunicació o publicitat que se li ha de donar per a que es conega. A més, amb l’objectiu de desenvolupar-ho el millor possible, és precís escollir un esquema que s’adapte tant al tema com a la dinàmica del projecte per a que es puguen aprofitar totes les possibilitats.

Entrada complementària

ÉS NECESSARI EL TREBALL SOCIAL EN EDUCACIÓ?

Davant la tasca d’elaborar un projecte d’animació sociocultural dirigit a un col·lectiu determinat, s’ha planejat pel nostre grup la possibilitat de realitzar-lo dins de l’àmbit d’educació formal, és a dir, en un col·legi rural. La idea no ha semblat tindre èxit cap al professor, el qual ens ha argumentat de manera raonada el perquè caldria enfocar el projecte d’animació sociocultural en un altre entorn. No obstant això, ens ha sorgit la idea de preguntar-nos el per què és necessari recolzar la figura del treballa i la treballadora social en les escoles.

En primer lloc, la disciplina del Treball Social aborda nombrosos camps d’intervenció, els serveis socials de base, els centres d’acolliment, centres públics i privats, centres de salut i un llarg etcètera. 

No obstant això, la figura del Treballador i la Treballadora Social en els centres d’educació primària o secundària queda reduïda a una simple teoria que en poques ocasions es du a la pràctica. 

Probablement si analitzarem un gran nombre d’escoles podríem observar que en moltes d’elles existeix la figura d’un psicòleg o psicòloga, d’un orientador o orientadora però no d’un treballador o treballadora social. Això pot deures al fet que la majoria d’aquests centres utilitzen els recursos socials dels serveis socials municipals.

En segon lloc, aquesta realitat deixa en evidència una mancança de coneixement sobre la necessitat d’aquests professionals en l’àmbit educatiu no sols per als propis estudiants matriculats en els centres sinó també pel que fa a les seues famílies.

Tal com assenyala al text Viaña, Romeu, & Traveria, (2016:2,4): “[...] son profesionales que específicamente se dedican a favorecer la integración escolar cuando ésta se ve amenazada por factores individuales, familiares o sociales que inciden no solo en el interior de los centros sino también fuera del marco escolar. […] podemos afirmar que dichos agentes sociales tienen como función primordial colaborar con la escuela en ofrecer la respuesta educativa más adecuada, especialmente para los alumnos que presenten más dificultades en el proceso de aprendizaje, y por lo tanto deben ejercer de bisagra o puente entre la escuela, el hogar y el medio social/comunitario. […] Actualmente se admite que las funciones que debe cumplir la escuela en el entramado social van mucho más allá de lo estrictamente escolar, situándose en el deber más genérico de educar. Y es sabido que educar es una tarea compleja, que debe realizarse con la alianza de cuantos intervienen de un modo u otro en el crecimiento y maduración de los alumnos: padres, maestros y otros agentes de intervención social”.

Des del nostre punt de vista, considerem que no es tracta de implantar recursos antagònics ni separats sinó d’una coordinació adequada entre els serveis socials de base municipal i l’equip professional format en treball social dels centres educatius d’eixe mateix municipi. De manera que la treballadora o treballador social del centre educatiu té molta més informació de la família i del menor a l’hora de fer una intervenció de qualsevol tipus i coordinar-se amb la treballadora social és necessari per a realitzar una tasca transformadora en una determinada situació o problema. A més a més, és una manera d’utilitzar els recursos disponibles eficaçment amb un menor percentatge de fracàs a l’hora d’intervindre, ja que es te una visió més amplia sobre la realitat de la problemàtica familiar.

En definitiva, la figura del treballador i treballadora social és imprescindible en els centres educatius, ja que moltes vegades s’intervé en una família sense conèixer a fons la problemàtica del menor escolaritzat. És una oportunitat per a intervindre de manera trasnformadora i utilitzant els recursos al màxim.

Bibliografia:

Viaña, X. P., Romeu, A. M., & Traveria, R. J. (2016). Las profesiones sociales en los centros educativos. Funciones y expectativas. 11.

19 de Novembre del 2019

“TÉ SENTIT QUE LA JOVENTUT SIGA UN COL·LECTIU SUBJECTE D’INTERVENCIÓ SOCIAL?”

La classe de hui ha començat llançant una reflexió a l’aire: Què és allò que defineix a una persona jove? A Europa diuen que s’és jove entre els 16 i els 30 anys però la realitat se’ns escapa de les mans. 

Han sigut nombroses les aportacions que s’han considerat per a donar resposta a aquesta qüestió. El que cal remarcar és que actualment la independència econòmica dels joves és un determinant clau, això significa que a l’actualitat ser jove, és una condició estretament vinculada a la capacitat econòmica de la persona i al seu poder d’emancipació. Però la reflexió pot anar més enllà. Per què pensem que la societat ha d’actuar sobre aquest col·lectiu?  Cap manera millor per entendre-ho que escoltant a Ferran i Sandra.

Ferran i Sandra son dos professionals del centre municipal de joventut de Trinitat que pertanyen a la xarxa de centres de joventut de l’Ajuntament de València.

Per una banda, com és clar, treballen amb joves de diverses franges d’edat. A més a més, tenen un servei d’informació de tot tipus i proposen activitats als centres municipals de joventut amb prèvia consulta als joves i amb prèvia planificació després de fer un anàlisi de les demandes d’ells. Teatre, alfabetització, esport... Sempre amb la participació dels joves implicats i amb la possible integració d’edats que afavoreix la normalització i la socialització dels joves. Aquesta és la filosofia amb la que participen ells. La barrejà d’edats es molt positiva de cara al futur dels joves.

També informen sobre els diferents tallers impulsats per l’Ajuntament com per exemple, el taller APUNTAT, amb un fum d’activitats, la FINESTRA DE PARTICIPACIÓ on qualsevol persona física o jurídica pot presentar a l’ajuntament de València fins tres projectes sobre joventut.

Per altra banda, ens han presentat el PLA DE JOVENTUT DE LA CIUTAT DE VALÈNCIA que cal assenyalar que enguany s’ha fet un poc diferent. Inclou totes els programes, activitats, etc que van a desenvolupar-se entre 2019 i 2023. Allò beneficiós d’aquest pla va ser que tots els partits politics el van recolzar. Malgrat això, en realitat es considera que no es dona la importància que té aquest sector.

Per últim ens han fet coneixedors del projecte que estan duguent a terme ara mateix. Aquest s’anomena “SOM CORRESPONSALS”. Es tracta d’un projecte en el qual van per tots els instituts d’educació secundària oferint un programa de voluntariat. D’aquesta manera qui vulga pot ser corresponsal i farà de mediador entre el centre de joventut i l’Institut, per tal d’aconseguir una vinculació i que els propis joves participen i fagen de pont entre ambdues institucions.

“APRENS MÉS PREGUNTANT QUE ENSENYANT. QUI ÉS IGNORANT UN MINUT I PREGUNTA ÉS IGNORANT UN MINUT, NO TOTA LA VIDA. DEIXAR LA PREPOTENCIA ET PERMET APRENDRE MÉS DELS ALTRES”.

Dia 15 de Novembre de 2019

La classe de hui s’ha centrat en l’animació sociocultural a la infància.

En primer lloc, hem començat amb un debat sobre la inclusió. És cert que aquest terme no es du a la pràctica de manera total. Per eixe motiu, s’ha arribat a la conclusió de que per a que la inclusió siga efectiva, és necessària la participació de cadascuna de les persones, ja que implica la modificació de la dinàmica general de l’aula.

Quan es dissenya el pla educatiu, resulta imprescindible tindre en compte tota la diversitat que puga existir a la classe, amb l’objectiu de que totes les activitats que es plantegen permeten el desenvolupament de tots els individus.

Per tant, a inclusió no fa referència a que la persona amb diversitat funcional que es trobe a la classe estiga acompanyada per un professional sinó que els companys treballen en equip, es redissenye l’aula i tot el que això implica.

Centrant-nos ja en l’animació sociocultural a la infància, es va fer una crítica, tant a la disciplina de treball social com a la d’educació social: es treballa molt amb menors en situació de risc però no s’aborda la prevenció ni es fomenten les polítiques de joventut.

Cal abordar el treball amb la joventut en general, és a dir, amb tot el col·lectiu, per poder transformar així la situació del col·lectiu en situació de risc.

En quant a la oferta de servei a la infància des de l’àmbit públic, sabem que aquesta és reduïda. En alguns municipis podem trobar ludoteques, com a Alaquàs, on els menors que es troben en el sistema de serveis socials han d’anar.

Aquestes propostes, al ser de prevenció i dur-les a terme en la infància, tindran conseqüències positives a l’adolescència.

En el treball amb la infància l’animació sociocultural es du a terme a través  de l’educació no formal, en concret, mitjançant d’activitats d’oci i temps lliure. (Definim com oci l’actitud per a afrontar el temps lliure d’una manera autònoma i satisfactòria. Implica la capacitat de triar lliurement les activitats a realitzar, a fi de gaudir i satisfer les necessitats personals que decidim, independentment que aquesta activitat siga útil.)

Els objectius més destacats de l’animació infantil són:

• Facilitar espais i equipaments lúdics no consumistes per a l’oci infantil.
• Promoure l’aventura de les excursions a l’aire lliure, els campaments d’estiu i altres activitats diferents de les quotidianes.
• Gaudir d’activitats culturals actives i participatives.
• Educar per a un ús adequat i positiu del temps lliure, prevenint possibles situacions de risc social.

Desprès de conèixer més sobre l’animació infantil, va sorgir altre tema de debat. La jornada continuada. És beneficiosa per als xiquets i xiquetes?

Sempre hi ha punts positius i punts negatius. En aquest cas, un dels positius podria ser que la vesprada es quedaria lliure per a què els xiquets puguen anar a extraescolar, fer els deures i tindre temps lliure, mentre que com a negatius podríem trobar la dificultat a l’hora de la conciliació familiar i que són molt menuts per a estar tantes hores seguides a l’àmbit escolar.

Per eixe motiu va sorgir l’argument de que l’espai educatiu no hauria de complir la funció d’espai de serveis socials. Si la jornada continuada ofertara una sèrie d’activitats educatives per la vesprada, l’àmbit públic seria efectiu.

Però, la jornada continuada no afecta de la mateixa forma a totes les persones. En especial, es troba una gran diferència entre les famílies amb estatus econòmic baix i estatus mitjà, alt. Les primeres no poder permetre’s apuntar als seus fills i filles a extraescolars, per eixe motiu, els xiquets i xiquetes quan no es troben a l’escola solen estar al carrer. Al contrari que les famílies amb estatus econòmic més elevat que poden pagar les activitats no formals, activitats d’oci i temps lliure. En conclusió, la jornada continuada no cobreix les necessitats de tots els membres de la població ja que aquestes es financen mitjançant el pagament, fet que dificulta l’accés a persones sense capacitat econòmica.

La classe va concloure després de parlar sobre el joc com un dels contextos fonamentals de l’educació no formal.

Definim el joc com “l’acció o ocupació lliure que es desenvolupa dins d’uns límits espacials i temporals determinats, amb unes regles absolutament obligatòries i lliurement acceptades. L’acció té un di en si mateixa i va acompanyada d’un sentit lúdic i d’alegria.”

Es caracteritza per ser una ferramenta educativa, un recurs que es pot incorporar a altres projectes i que s’ha d’adaptar a la realitat dels destinataris, al context i als objectius plantejats. “A través dels jocs es transmet ideologia. Són ferramentes carregades de valors.”

En definitiva, el treball amb la infància és imprescindible per a previndre conductes o situacions de risc en les futures etapes de vida dels individus. Per a poder actuar de manera eficient i eficaç, les activitats d’animació són una de les ferramentes que més beneficis tenen sobre els xiquets i xiquetes. Per eixe motiu, s’ha d’implicar tot el context que envolta als menors, tant el centre educatiu (docents, col·legis), com els serveis socials, com la família i els animadors socioculturals, per a aconseguir una transformació en la situació dels menors tant en eixe moment, com en el seu futur desenvolupament.

Dia 12 de Novembre de 2019

“TERCERA EDAT: NECESSITAT DE SENTIR QUE FORMEN PART DE LA SOCIETAT”

Hui la classe s’ha impartit en un altra aula. Les dinàmiques d’animació que fins ara realitzàvem en totes les sessions s’han acabat. Això significa que és hora de començar el projecte d’animació sociocultural.

El professor ha explicat la matèria i per grups de treball hem reflexionat sobre quines activitats d’animació sociocultural es poden realitzar per a la gent gran, és a dir, per a la tercera edat.

Aquest col·lectiu es caracteritza per haver viscut gran part de la seua vida i, al arribar a aquesta etapa, senten que ja han aportat bastant a la societat i es desplacen, perden les relacions socials que solien tindre, etc. I ens va sorgir una qüestió: per què és necessària l’animació sociocultural?

Aquesta té com a objectiu motivar i estimular al grup de persones, en aquest cas, majors, a les quals està dirigida. S’aconsegueix implicant a les persones majors a que participen de manera activa en les activitats que es preparen per a millorar el seu desenvolupament personal, una millor cooperació entre residents i una millor adaptació a l’entorn sociocultural.

Per tant, podem afirmar que l’animació sociocultural té beneficis com: augment de l’activitat dels residents, millora de la seua vida social i relacions, millora de l’autoestima perquè es senten part d’un grup, fomenta la independència i el seu estat d’ànim i serveix per a que les persones majors s’obliden una estona d’allò que els preocupa.

Dia 29 d’Octubre de 2019

En primer lloc, s’ha fet la dinàmica “Bombón Pibón”. I hem introduït una nova. Com en la majoria de les dinàmiques de presentació, el grup es col·loca en cercle. I cadascú ha de dir per ordre un nombre de l’u al set. Cada número s’acompanya amb un gest. Per a l’u, el cinc i el set, el gest es acompanyar la mà contrària cap al muscle cap a on es va a dirigir el sentit. Per al número dos, el gest es dirigir la mà del sentit cap al en el que es vol continuar cap a baix. Per al número tres, el gest es posar un avantbraç damunt de l’altre, determinant el sentit el que es trobe damunt. Respecte al número quatre, el gest era el mateix que el del número dos però amb la mà contrària. Per últim, quan tocava el nombre sis havia que dir “triana”, fent un gest de “sevillanes” amb les mans i donant un gir cap a la direcció que volíem.

Posteriorment, hem caminat com solem fer, com si estiguérem a soles, sense xocar els uns amb els altres i en sentit aleatori.

Desprès, per parelles hem fet una dinàmica de marionetes, en la qual una de les dues persones feia que l’altra es menejara mitjançant uns fils com els que s’utilitzen per a fer titelles.

I, abans de passar al teatre d’oprimits hem realitzat una versió de la dinàmica de caminar, en la qual ens veiem afectats per la gravetat.

Passant al teatre d’oprimits, a la sessió de hui s’ha focalitzat l’atenció en temes de gènere. S’ha representat una escena d’assetjament, protagonitzada per diferents voluntàries i voluntaris de classe. 

Per a dur-la a terme és necessari que un xic represente el paper d’assetjador. Quan ja estava representada per diferents parelles, hem reflexionat sobre les possibles solucions o reaccions que poden aparèixer en eixes situacions. Seguidament, ha sorgit un debat sobre el masclisme, les situacions de violència de gènere i els rols assumits tant per les dones com, en especial, pels homes des de la infància.

Finalment, s’ha arribat a la conclusió de que el teatre d’oprimits sempre treballa la solució en positiu, destacant que una escena pot fer reflexionar a un nivell més profund sobre els temes actuals que afecten a la societat, com en aquest cas el masclisme. Aquest tipus de teatre actua com un potenciador a l’hora de tractar situacions complicades que la majoria podem haver patit al llarg de la nostra vida i aconsegueix modificar la mirada de les persones al “viure” la situació.

Dia 22 d’Octubre de 2019

La classe de hui ha començat amb una nova dinàmica, en la qual tota la classe es col·loca en cercle. 

Una persona es situa en mig i ha de senyalar a algú dels seus companys i companyes i dir “Bombón Pibón”. Si la persona senyalada diu “pibón” a la vegada que la persona que es trova en mig, continuen en el seu lloc. Si no és així, la persona que es troba a la part de fora del cercle es canviaria amb la del mig. Després hem afegit unes quants variants:

• Si la persona del mig diu “pibón” únicament, la persona senyalada no ha de dir res.

• Si la persona del mig diu “avión”, la persona a la què senyala ha de fer el soroll i moviment del motor d’un i els companys o companyes que es troben al seu costat simulen les ales d’un.

• Si la persona del mig diu “Kebab”, la persona a la què senyala ha de girar sobre sí mateixa i els companys o companyes que es troben al seu costat simulen el moviment que fan les persones que tallen la carn d’un kebab.

• Si la persona del mig diu “James Bond”, la persona a la què senyala ha de simular una pistola amb les mans i els companys o companyes que es troben al seu costat simulen a dos persones sorpreses per l’acció.

Seguidament, continuàrem amb la dinàmica de caminar per classe però amb una nova variant, les poesies. Teníem que caminar, llegir les poesies que es trobaven al terra i escollir una. Quan cadascú la tenia, continuàrem caminant i llegint-la ara en veu baixa. Al passar per damunt d’un paper, es llegia en veu alta el fragment pel qual anàvem.

Posteriorment, ens posàrem en cercle per dur a terme una nova dinàmica, 16 persones de peu i les altres 16 assegudes en cadires. Les persones que estaven assegudes tanquen els ulls. Les que estan de peu han de llegir les poesies a les persones assegudes, establint un punt de contacte i intentant llegir-la a tots i totes.

Al finalitzar, es va dur a terme una mena de reflexió sobre la classe i les activitats realitzades, en la qual molt de nosaltres comentàrem les bones sensacions que es va transmetre l’última activitat. En primer lloc, perquè no t’imagines que es sent fins que no et toca. I en segon lloc, perquè en eixe moment, tant la persona que llig com la que escolta senten una connexió, sorgeix un vincle gràcies a la poesia que crea un ambient de benestar, ja no sols entre ambdues sinó entre tota la classe.

Per últim, vam parlar sobre els àmbits de l’animació, que són els tres que podem observar en la següent imatge:

I es va concloure que, encara què els tres són importants, és necessari que es tinguen en compte conjuntament per a dur a terme una bona intervenció a través d’aquest tipus d’activitats.

Dia 18  d’Octubre de 2019. 

“AMB ALTRES ULLS”

La sessió de hui es pot dividir en dues parts.

En primer lloc s’ha projectat un documental elaborat al col·legi Santiago Apostol, al Cabanyal (València). Aquest mostra un projecte de fotografia participativa. Es tracta, per tant, d’una fusió entre projecte social i projecte cultural que parteix de la ciutadania. Els alumnes d’aquest col·legi queden totalment motivats en aprendre de manera pràctica l’art de la fotografia amb la finalitat de realitzar una exposició. Són els propis protagonistes de les fotografies els qui conten la seua realitat i tenen l’oportunitat de donar-la a conèixer mitjançant l’exposició. A més a més, per a aquest projecte ha sigut necessari implicar a les famílies. En conclusió, l’organització ha fet una tasca molt potent, a l’hora que ha utilitzat una activitat cultural per a intervindre en un col·lectiu de risc.

En segon lloc, Noemí, estudiant de doctorat en Mèxic ens ha explicat la Pedagogia Eròtica. Ens ha fet reflexionar sobre com fer de l’espai de classe un lloc agradable front les inquietuds i la violència de la vida quotidiana. Per a fer-ho, s’ha destacat la figura de Paulo Freire, uns dels pedagogs més importants del segle XX i company del professor de Noemí, que va ensenyar un nou camí per a la relació entre alumne i professor. Així mateix entén l’educació com un acte polític i fa una crítica de l’educació bancària (depòsits de coneixement de subjectes buits) defensant l’educació alliberadora.

Els processos educatius han de ser portadors de somnis i utopies contraris a la imposició del capitalisme salvatge que avui governa al món i consolida el poder de Tànatos. Pedagogia Eròtica com a construcció del sentit de vida que de força a Eros i puga detenir Tànatos fet poder. Aquesta proposta educativa lluny de ser neutra és directiva, reivindica al mateix temps el paper d'una autoritat col·lectiva que es constitueix en un aprendre a MANAR OBEINT i en una praxi que rescata la pràctica i la teoria en els processos educatius.

Dia 15 d’Octubre de 2019.

El dia de hui ha començat amb la visualització d’una part d’un documental rodat al centre penitenciari de Picassent. En aquest, els presos donen el seu testimoni sobre la vida a la carcel, opinen sobre les seues sentències i reflexionen en relació a possibles solucions que no siguen ser tancats. I sorgiren dues preguntes: En quina mesura és important que les persones puguen expressar la seua opinió i manifestar-se? I, per què són importants les arts a l’hora d’expressar-se per a les persones que no acostumen a tindre veu?

Però no únicament dur-les a terme en col•lectius en risc d’exclusió social o amb problemàtiques socials, també en col•lectius més normalitzats, com persones de la tercera edat, la situació de les quals podria millorar desprès de la prèvia reflexió. En conclusió, l’animació sociocultural s’ha d’aplicar a nivell global, independentment de l’àmbit, el rang d’edat o la problemàtica social (en cas de que hi haja).

Seguidament, férem la dinàmica de Jía y caminàrem per la classe promovent la coordinació entre els companys i companyes.

La sessió finalitzà amb l’activitat de les dos sessions anteriors, el teatre d’oprimits, i la representació de l’últim grup.

En resum, la reflexió prèvia és necessària per a que es puga produir un canvi. Per a això, resulta imprescindible que les persones s’expressen, per exemple, mitjançant les activitats socioculturals (teatre d’oprimits, documentals, dinàmiques de presentació, etc).

Dia 8 d’Octubre de 2019.                

“LAS MISIONES PEDAGÓGICAS”

La sessió de hui es pot dividir en dues parts. 

Per una banda, s’ha dut a terme la projecció d’un documental sobre la democratització de la cultura. A partir del qual s’ha reflexionat i s’han dut a debat diverses qüestions entorn les mesures educatives que es van prendre durant la Segona República.

Per altra banda, en l’última part de la sessió s’ha continuat treballant amb el teatre de l’oprimit. Els grups que quedaven per representar la seua història l’han representada i s’ha continuat amb la mateixa dinàmica. Per què és una situació d’opressió? Què podem fer per a transformar aquesta situació? Aquestes són les dues preguntes entorn les quals ha girat el debat grupal.

Prestant atenció al documental analitza, “Las misiones padagogicas”, es pot dir que Espanya és un país que va estar interessat en apostar per l’educació per a tots i totes des de fa temps enrere, durant la Segona República ja es va dur a terme una política educativa amb l’objectiu de dur l’escola als pobles i les aldees de la perifèria. En definitiva, alfabetitzar el món rural. S’apostava per una pedagogia participativa mitjançant, per exemple, actuacions de teatre, dotació de llibres, exposició de quadres del Museu del Prat.

Encara que en el període de la dictadura tots aquestes esforços van quedar obsolets i Espanya es va tornar a posar a la cua d’Europa, les missions pedagògiques van significar un gran abans en matèria de democratització de la cultura.

En conclusió, el terme cultura i globalització van de la mà. Això significa en molts sentits que la llengua no es pot entendre sols com un element de comunicació,  sinò que és també una manera de relacionar-se, maneres diferents d’entendre el món. No s’ha de caure en l’error de renunciar a la pròpia llengua i, en aquest sentit, la democratització de la cultura i les missions pedagògiques de la segona república van ser decisives.

Dia 4 d’octubre de 2019

En la classe de hui, primerament, ens hem centrat en l’etapa de sensibilització amb una nova dinàmica denominada “Jondo, Jía”. Per començar a fer-la, els participants es situen en cercle. Consisteix en passar una mena d’energia, acompanyada d’un soroll. S’utilitzen diferents gestos:

• Jía: es passa l’energia en el mateix sentit en que t’ha arribat, acompanyat del braç contrari al sentit.
• Jondo: per a canviar el sentit de l’energia. Es fa un gest similar a la flexió de cames i de braços.
• Fish: es passa l’energia amb la mirada, dirigida cap a l’altra persona. S’ha de mantindre durant tres participants.
• Gafis: s’utilitza per a botar al company del costat.
• Frisbie: es fa el gest de llançar un frisbie (com el nom indica) i la resta de companys i companyes l’han de seguir amb la mirada, acompanyada pel cos.
• Mondongo: quan algú diu aquest terme, l’acompanya amb un animal, al qual s’ha d’imitar, caminant fins a l’altre extrem de la classe.
• Bonsai: s’acompanya d’un moviment de mans paregut al de resar. Quan algú ho fa, tots el companys han de formar una frase, cadascú aportant només una paraula, amb sentit, sempre que siga possible. 

Seguidament, ens posàrem per parelles per fer una dinàmica d’abraçades. Aquesta consistia en deixar-se abraçar per l’altre membre de la parella, abraçar-la i després donar-se una abraçada de forma mútua. 

En primer lloc, la persona que anava a apropar-se a l’altra tenia que demanar-li permís, sense parlar, i l’altra acceptar-ho o no. 

En segon lloc, es canviaven els paper, i per últim, ambdues persones s’abraçaven. En la nostra opinió, aquesta dinàmica ha sigut una de les més emotives de l’assignatura. Al acabar, totes los companyes i companys estàvem d’acord en que ens havia provocat relaxació, seguretat i sobretot, un gran recolzament. Com s’ha demostrat en molts estudis científics, les abraçades estimulen la producció d’oxitocina, una hormona que redueix l’ansietat i l’estrès. 

També disminueix el ritme cardíac i provoca sentiments de confiança i unió. Per tant, poder realitzar una dinàmica que millore tant el nostre estat d’ànim com la nostra autoestima ens ha paregut un privilegi a més d0una bona manera de crear un bon ambient de classe.

L’última part de la sessió, es basà en el teatre dels oprimits, una metodologia, una pràctica artística i pedagògica que es fonamenta en la ètica i la solidaritat. Va ser sistematitzat a partir dels anys 60 per Augusto Boal (Brasil) que proposa Humanitzar la Humanitat. Es centra en l’anàlisi del passat en el present per transformar el futur. 

Per posar-lo en pràctica, vam dur a terme una pràctica on l’opressió era el centre sobre el que tot girava. Per parelles, cada persona contà una historia reial on s’haguera produït una situació d’opressió. De les dos vivències que eixien de cada parella, s’escollia una. Quan ja estava triada, dues parelles s’ajuntaven i es posaven en comú les històries triades, i de les dos es tornava a triat una. Així fins a formar quatre grups. Una vegada formats es representava una història de les que havien sigut contades als grans grups. La resta de la classe, preguntant al director/a de l’escena tractava d’endevinar el que s’estava representant. Desprès, eixien a escena voluntaris que feien de àngel i dimoni als actors i actrius. Els àngels amb un discurs que ajudara a eixir de l’opressió o a deixar d’oprimir, i els dimonis mantindre a les persones assumint el paper d’oprimits o d’opressors. Per últim, els observadors, en especial el que tingueren una visió alternativa per eliminar l’opressió d’eixa situació, menejaven als actors per eliminar-la.

La situació que va ser representada en primer lloc, va provocar un clima de tristesa, ràbia i impotència en tota la classe. Sobretot, perquè una de les nostres companyes va ser la víctima. Però també ens va servir a tots per a prendre consciència sobre aquests moments, en els quals és molt difícil reaccionar de manera correcta ja que d’una manera o altra pot provocar repercussions negatives tant per a la víctima com per als que actuen. 

En conclusió, la sessió ha sigut una de les més intenses psicològicament. En primer lloc, pels sentiments positius de la primera part i en segon lloc, pel canvi d’aquest clima al de la segona part, on la situació s’ha tornat molt dura, ja que hem pogut sentir l’opressió que una de nosaltres va patir fa un temps. També és cert que, dins de la dificultat de la situació, al final, tot el grups s’ha unit en una abraçada gegant, on cadascú ha fet saber a la resta que si qualsevol necessita ajuda, pot demanar-la. 

Dia 1 d’Octubre de 2019.

La classe de hui ha consistit en la realització de nombroses dinàmiques. Cadascuna diferent, com habitualment. Les dues que més ens han cridat l’atenció a les autores d’aquest “Blog” han sigut les següents:

1. Activitat que consisteix en anar caminant individualment per l’aula, sense parar atenció a la resta de persones i realitzar un gest quan el professor indique un número. Al escoltar el número 1 cal aixecar el braç i cridar “ei taxi”, al escoltar el número 2 cal dir cridant “xe corre!!!” i al escoltar el número 3 cal dir  “Oh!! M’agraden els gelats”. Aquesta dinàmica pot parèixer simple, però ens sembla de les més divertides, ja que al començament d’aquesta els participants es troben avergonyits per la situació. Normalment en una aula no et poses a caminar i a cridar, i molt menys si hi ha poca confiança. És per aquest motiu que la destaquem com a molt positiva. Ens divertim, es crea un clima agradable en el qual tots ocupem el mateix rol i aprenem a deixar de banda les inseguretats i la vergonya davant els altres.
2. Activitat que consisteix en fer grups de 10 persones aproximadament i cada grup ha de representar la mateixa paraula. La paraula escollida pel professor ha sigut “Opressió”.  Cada grup ha fet una escultura amb els seus propis cossos i han explicat els pensaments de cada personatge. 

En aquest sentit, podem assenyalar que totes les escultures tenien en comú la presència de personatges oprimits i personatges opressors. Persones sense poder escoltar, observar, lligades de peus i mans. No obstant això, l’escultura del nostre grup s’ha decantat per no personificar a l'opressió, és a dir, tots ens trobàvem oprimits per una força superior. L’objectiu perseguit era fer reflexionar sobre la situació que pateixen moltes persones al no conèixer que es allò que les invisibilitza.

Nombroses vegades, desconeixem d’on prové el poder i, per tant, no sabem com fer-li front. Això pot canviar si ens ajudem uns als altres, si ens agrupem i busquem junts i juntes la solució.

En conclusió, aquesta sessió ens ha servit per a obtindre més ferramentes a l’hora de realitzar animació sociocultural dins de diferents grups de persones. Ferramentes útils i necessàries possiblement en un futur professional però, més enllà de l’aprenentatge enriquidor d’aquesta assignatura, cal destacar que gràcies a aquestes dinàmiques els i les estudiants aprenem a conèixer-nos més. De manera més o menys directa crees un vincle quasi inconscient amb les altres persones amb les quals estàs “jugant” i la confiança creix cada vegada més repercutint positivament, també, en l’aprofitament de les altres assignatures.

Entrada complementària

TEMA PER A DEBAT: Té sentit que l’administració es gaste diners en activitats culturals? 

Majoritàriament tots i totes podem estar d’acord en que l’administració publica ha de destinar fons públics per a la realització d’activitats culturals. Això és, ni més ni menys que fer més accessible les activitats culturals a tota la població.

Però...què entenem per una activitat cultural? El teatre? La òpera? El cinema d’estiu?  I... UN CONCERT DE C.TANGANA?

 
Aquesta notícia obri el debat sobre què podem considerar una activitat cultural i quines activitats culturals deuen o no ser finançades amb diners públics. Des del nostre punt de vista aquest és un tema de moral i d’ètica. Cadascú és lliure d’escoltar la música que més li agrada, però quin gènere deu recolzar l’administració? Resulta molt complicat tindre totes les postures a favor. És una manera de fer política? D’aquesta manera s’obri el debat sobre si cancel•lar concerts per les idees dels músics suposa una limitació als drets de la llibertat d’expressió artística.

Dia 24 de Setembre de 2019.          

  

“EN CULTURA NO HI HA RES NEUTRE”

En primer lloc, cal assenyalar que la sessió de hui ha sigut més teòrica que els darrers dies. Així, s’ha volgut profunditzar amb els temes i dubtes que van sorgir en les classes de la setmana passada, al voltant d’allò que la societat i nosaltres mateixos com a estudiants entenem per “cultura”.  

En aquest sentit, s’ha fet un repàs dels tres enfocaments, ja explicats, que rep aquest terme. La cultura des de l’enfocament humanista que és molt endocèntric, la cultura constructiva i la cultura com a conjunt d’elements simbòlics.

“No hi ha persones sense cultura, totes les persones tenen la seua cultura, però cada grup humà es caracteritza per una diferent”.

“A través de les activitats culturals, els éssers socials, podem elegir el futur que volem”.

En definitiva la cultura s’ha d’entendre com el conjunt d’elements simbòlics, significats i comportaments compartits per una comunitat o grup humà i al mateix temps un camp o sector de l’activitat humana centrada en l’ús i manipulació de símbols que es nodreix d’aquest univers simbòlic i el transforma.

És així com arribem a la qüestió de “La Política Cultural”. Què entenem per política? I si a aquest terme se li afegeix l’adjectiu cultural? Doncs, sabem que qualsevol política o inclús la política en si mateixa, en el seu significat més ampli, es pot fer per acció o per omissió. Aquesta política no sols la fan els Estats i els organismes públics sinó també les associacions, les plataformes ciutadanes, les empreses, etc.

“Si no intervinc en la política com a ésser humà participatiu deixe que actue el mercat”. 

Un exemple clar és el del cine europeu front la industria del cine americà. Si no protegim el cine europeu acabem sols mirant pel•lícules americanes, ja que la industria americana s’imposa a l'europea donat que té més recursos econòmics per a créixer sense cap ajuda externa.

Dia 20 de Setembre de 2019.

La classe va començar amb la dinàmica de l’energia. Però, uns minuts després d’estar fent-la, es va introduir una variant d’aquesta. La dinàmica grupal coneguda com Zip! Zap! Boing! Per a dur-la a terme es manté el cercle que estava prèviament fet i es passa el torn al company/a de la dreta o esquerra al soroll de “zip” acompanyat d’un moviment de la mà contrària. Aquest primer pas es practica unes quantes voltes. Desprès s’inclou la mateixa acció però en sentit aleatori, cap al company o companya que vulguem. Aquest va vinculat al soroll “zap”. Quant ja es controla el “zip” i el “zap” amb fluïdesa s’afegeix el “waka” que s’utilitza per canviar el sentit. També podem afegir el “boing” amb el qual es rebutja a aquell que ens ha fet “zap” o el soroll “ssss” amb el qual ens botem a nosaltres mateixos si ens han fet “zip”. Per últim s’afegia el soroll “tolon” amb un movimet dels dits amb els braços alçats si algú s’equivocava. 

Posteriorment a l’etapa de dinàmiques de presentació, ens centràrem en la creativa o de sensibilització. Dins d’aquest es van dur a terme diferents jocs teatrals grupals.

Primerament, ens ajuntàrem per parelles per dur a terme el conegut com “hipnotisme colombià”, en el qual, l’estudiant A, que fa el paper d’hipnotitzador, col•loca la mà a uns centímetres de la cara de l’estudiant B o hipnotitzat i guia els moviments del segon, que ha de seguir-la menejant el cos. Al cap d’uns minuts, els paper s’intercanvien.

Seguidament, es posà en pràctica la dinàmica de les salutacions. Els estudiants caminen per l’aula amb música de fons. En el moment en que el professor diu “uno” cada alumne ha de mirar a altre fixament. Si el professor diu “dos” cada alumne ha de saludar a altre com si es coneixeren de tota la vida, abraçant-se. 

Desprès, realitzàrem altra dinàmica, en la què cada alumne establia un punt d’inici a la classe, un segon punt i un tercer. Quan tots ja els teníem, es tractava de fer un recorregut passant pels tres punt en ordre. Al arribar al segon cadascú deia el seu nom i al arribar al tercer ens quedàvem en posició d’estàtua amb postures diferents. L’objectiu era fer el recorregut de manera simultània tota la classe i potenciar així la unitat i la coordinació.

A continuació, i per parelles altra vegada començàrem la dinàmica de fotògraf i càmera. Cada individu de la parella feia un paper. El que es convertia en càmera tanca els ulls i li agarra la mà al seu company/a. L’altra persona guia a la càmera i la situa front a allò que li crida l’atenció per a que la fotografie mentalment. Desprès es canvien els papers. Mentre que la primera persona que fa de càmera observa coses que evoquen a sentiments positius, la segona fotografia coses que provoquen sentiments negatius. 

Per finalitzar l’etapa creativa, vam dur a terme dos dinàmiques teatrals.

En la primera, ens situàrem en un cercle. Una persona de classe pensava i deia una cosa abstracta (generalment sentiments) i a aquelles persones que li abellia eixien al centre i la recreaven des del seu punt de vista. Aquestes persones es situaven per ordre i de manera estàtica es quedaven al mig del cercle. Quant la “figura” estava completament formada, la resta la visualitzava. Desprès els “actors” desfeien la figura en ordre contrari a quant s’havien col•locat i es comentava el sentiment transmès.

En la segona, es formen dos grups. El primer format per aquelles persones que van fer de càmeres la primera vegada i el segon format pels fotògrafs. Cada grup posa en comú els espais fotografiats i en conjunt s’elegeix una paraula abstracta que represente allò que s’ha sentit, posteriorment es representa i l’altre grup ha d’endevinar què s’està representant.

L’última part de la classe, si haguera donat temps es dedicaria a l’etapa de relaxació.

En conclusió, aquesta sessió va ser dinàmica al 100%, i es podria dir que molt beneficiosa per al conjunt de la classe ja que cada vegada ens coneixem més i aquestes activitats ens serveixen per coordinar-nos, agarrar confiança i crear una unitat. A més, a l’enfocar l’assignatura de manera que els i les alumnes participen activament com a subjectes tant els conceptes com la teoria en general són més fàcils de retenir i, per tant, resulta més senzill i divertit aprendre.