Dia 4 d’octubre de 2019

En la classe de hui, primerament, ens hem centrat en l’etapa de sensibilització amb una nova dinàmica denominada “Jondo, Jía”. Per començar a fer-la, els participants es situen en cercle. Consisteix en passar una mena d’energia, acompanyada d’un soroll. S’utilitzen diferents gestos:

• Jía: es passa l’energia en el mateix sentit en que t’ha arribat, acompanyat del braç contrari al sentit.
• Jondo: per a canviar el sentit de l’energia. Es fa un gest similar a la flexió de cames i de braços.
• Fish: es passa l’energia amb la mirada, dirigida cap a l’altra persona. S’ha de mantindre durant tres participants.
• Gafis: s’utilitza per a botar al company del costat.
• Frisbie: es fa el gest de llançar un frisbie (com el nom indica) i la resta de companys i companyes l’han de seguir amb la mirada, acompanyada pel cos.
• Mondongo: quan algú diu aquest terme, l’acompanya amb un animal, al qual s’ha d’imitar, caminant fins a l’altre extrem de la classe.
• Bonsai: s’acompanya d’un moviment de mans paregut al de resar. Quan algú ho fa, tots el companys han de formar una frase, cadascú aportant només una paraula, amb sentit, sempre que siga possible. 

Seguidament, ens posàrem per parelles per fer una dinàmica d’abraçades. Aquesta consistia en deixar-se abraçar per l’altre membre de la parella, abraçar-la i després donar-se una abraçada de forma mútua. 

En primer lloc, la persona que anava a apropar-se a l’altra tenia que demanar-li permís, sense parlar, i l’altra acceptar-ho o no. 

En segon lloc, es canviaven els paper, i per últim, ambdues persones s’abraçaven. En la nostra opinió, aquesta dinàmica ha sigut una de les més emotives de l’assignatura. Al acabar, totes los companyes i companys estàvem d’acord en que ens havia provocat relaxació, seguretat i sobretot, un gran recolzament. Com s’ha demostrat en molts estudis científics, les abraçades estimulen la producció d’oxitocina, una hormona que redueix l’ansietat i l’estrès. 

També disminueix el ritme cardíac i provoca sentiments de confiança i unió. Per tant, poder realitzar una dinàmica que millore tant el nostre estat d’ànim com la nostra autoestima ens ha paregut un privilegi a més d0una bona manera de crear un bon ambient de classe.

L’última part de la sessió, es basà en el teatre dels oprimits, una metodologia, una pràctica artística i pedagògica que es fonamenta en la ètica i la solidaritat. Va ser sistematitzat a partir dels anys 60 per Augusto Boal (Brasil) que proposa Humanitzar la Humanitat. Es centra en l’anàlisi del passat en el present per transformar el futur. 

Per posar-lo en pràctica, vam dur a terme una pràctica on l’opressió era el centre sobre el que tot girava. Per parelles, cada persona contà una historia reial on s’haguera produït una situació d’opressió. De les dos vivències que eixien de cada parella, s’escollia una. Quan ja estava triada, dues parelles s’ajuntaven i es posaven en comú les històries triades, i de les dos es tornava a triat una. Així fins a formar quatre grups. Una vegada formats es representava una història de les que havien sigut contades als grans grups. La resta de la classe, preguntant al director/a de l’escena tractava d’endevinar el que s’estava representant. Desprès, eixien a escena voluntaris que feien de àngel i dimoni als actors i actrius. Els àngels amb un discurs que ajudara a eixir de l’opressió o a deixar d’oprimir, i els dimonis mantindre a les persones assumint el paper d’oprimits o d’opressors. Per últim, els observadors, en especial el que tingueren una visió alternativa per eliminar l’opressió d’eixa situació, menejaven als actors per eliminar-la.

La situació que va ser representada en primer lloc, va provocar un clima de tristesa, ràbia i impotència en tota la classe. Sobretot, perquè una de les nostres companyes va ser la víctima. Però també ens va servir a tots per a prendre consciència sobre aquests moments, en els quals és molt difícil reaccionar de manera correcta ja que d’una manera o altra pot provocar repercussions negatives tant per a la víctima com per als que actuen. 

En conclusió, la sessió ha sigut una de les més intenses psicològicament. En primer lloc, pels sentiments positius de la primera part i en segon lloc, pel canvi d’aquest clima al de la segona part, on la situació s’ha tornat molt dura, ja que hem pogut sentir l’opressió que una de nosaltres va patir fa un temps. També és cert que, dins de la dificultat de la situació, al final, tot el grups s’ha unit en una abraçada gegant, on cadascú ha fet saber a la resta que si qualsevol necessita ajuda, pot demanar-la.